AURA IOGA
espcat
Toni Fernández
Del dolor més profund
al ressentiment més absurd

Amb menys d’un dia de vida la primera operació de cor, al cap de 5 dies la gran operació... entra a les vuit del mati, a les dues ja havia de ser fora i són les set... et criden a quiròfan i quan surt el cirurgià a la cara ja li pots llegir el que et dirà. No ha anat bé, s’ha presentat un complicació, ha resultat un cas únic al món, han fet tot el possible però l’operació s’ha allargat tant que el cor ja no ha tornat a funcionar, encara és viu gràcies a les maquines però no hi poden fer res. Davant la desesperació el cirurgià decideix que el tornarà a obrir però diu que les possibilitats són gairebé nul.les, que pensa que no hi ha res a fer.

Les hores es fan eternes, primer és un gran dolor que de mica en mica va desapareixent, desapareix a l’hora que també ho fa el món, fins que arriba un moment que ja no perceps res, tan sols una petita punxada al teu interior, una petita punxada que omple de dolor tot el cos, finalment el temps s’atura i el dolor es el tot. Era tan profund que quan el cirurgià em va dir que contra tot pronòstic el cor del meu nen tornava a bategar no el vaig entendre, tres cops m’ho va haver de repetir.

Però no s’havia acabat, encara m’esperava un mes a la UCI, sense funcionar-li els pulmons, ni els ronyons, amb el pit obert, infeccions, aturades cardíaques... 39 eren els cables i tubs que el mantenien amb vida. I el més dur no és pas això, el més dur és conviure amb tota la resta de pares i nens que estan passant el mateix mal tràngol, veure com hi ha molts que no ho superen, restar cada dia a l’espera que el següent sigui el teu, no saber mai quan s’acabarà el malson, un nen que ja porta 7 mesos a la UCI, l’altra nena que ja porta dos anys...

Finalment ets un dels afortunats que abandona l’hospital amb èxit, tot i que l’alegria es a mitges ja que mai podràs oblidar tots aquells nadons que no ho van superar. Encara t’esperen dies durs, recordo durant mesos despertar-me totes les nits inquiet per si el nen encara era viu, si no es movia el tocaves fins que es bellugava, això et permetia dormir una estona més, però no gaire, aviat tornaves a despertar amb la necessitat de comprovar que encara era viu.

El temps va anar passant i gairebé tres anys després un dia a la cua d’un supermercat una dona em comença a renyar -quin mals pares els d’avui en dia, quina vergonya no cuidar els nens, quina poca cura tenim, com se’m podia haver cremat d’aquella manera- Em vaig girar i en mirar el meu fill vaig  veure que duia una samarreta molt oberta i se li veia part de la enorme cicatriu de l’operació (que la dona confonia amb una cremada).

El cor se’m va omplir d’ira, durant dies no m’ho podia treure del cap. Això però em va fer reflexionar, no era normal aquell sentiment davant de la ignorància aliena, em vaig adonar que era ple de ressentiment, estava ressentit amb tot i amb tothom, per dos cops la vida ens havia jugat un mala passada i sense ser-ne conscient durant anys havia esperat alguna mena de compensació, però ningú ni cap cosa t’ho pot recompensar simplement t’ha tocat i ningú hi pot fer res, a més es curiós com els sentiments negatius se t’acaben girant en contra i al final ets tu qui en pateix les conseqüències. Després de dies de reflexió i acceptació entens que si no estàs bé amb tu mateix tampoc podràs estar bé amb ningú, és aleshores que se’t desperta la necessitat de retrobar-te, i una de les primeres coses va ser tornar a fer ioga, ni tan sols me n’havia adonat però ja feia tres anys que havia abandonat la pràctica.

Els primers dies de pràctica van anar molt bé, però no vaig trigar gaire a veure que l’energia no fluïa dins meu com abans, alguna cosa continuava travada així que tan bon punt vaig poder em vaig apuntar també a Katsuguen, una tècnica que ja havia practicat anteriorment. Recordo molt bé el primer dia, de seguida van començar a baixar les llàgrimes galta avall, sabia perfectament a que es devien però no eren llàgrimes de dolor si no d’alliberament, no va ser una classe intensa ni em van sortir gaires moviments però al despertar-me el dia següent sentia com si m’hagués passat un camió per sobre, tot em feia mal, ni tan sols podia moure les articulacions, vaig estar dos dies baldat i a la setmana següent exactament igual, però sabia molt bé que em passava, encara quedava part de tot aquell dolor dintre meu, un dolor que havia de sortir per a que jo pogués recuperar el meu camí. I poc a poc vaig tornar a notar com en els assanes i en cada moviment la energia tornava a fluir com abans, van ser molts mesos però a la fi tornava la sensació d’equilibri i pau interior.

Ara però no en tinc prou, tota l’experiència viscuda i el meu retorn al ioga m’han dut a despertar la necessitat d’aprofundir, la necessitat de descobrir dins meu alguna cosa més...  Tinc la sensació que estic iniciant un nou camí, en el qual pressento que el ioga serà guia imprescindible i company inseparable.

Toni Fernández