AURA IOGA
espcat
Marcia Cecchini (síndrome de fatiga crònica)

Un cop es va poder fer el seguiment de varis anàlisis de sang, va arribar el diagnòstic; "Presentes un reinfecció pel virus de Epstein-Barr que en el teu cas ha desenvolupat el síndrome de fatiga crònica,... has de fer-te la idea i tenir molta paciència". Se'm van quedar tot el matí al hospital per fer-me més proves i descartar una complicació que deriva a problemes oncològics... jo no podia creure el que m'estaven dient, no es podia fer res, ... cap tractament, cap sortida... com a molt, antidepressius per passar el tràngol i resignar-se una vida letàrgica on els dies dolents, anar del llit a la cuina era un esforç sobrehumà, i els dies bons, es podia sortir a passejar 20 minutets sense massa més pretensions.

Abans emmalaltir era una persona molt activa, emprenedora i plena d'energia, amb la convicció que en aquesta vida amb esforç quasi tot era assequible. Ara em trobava en la situació on l'esforç era el meu pitjor enemic... continuava treballant a costa de la meva salut, el meu cap estava viu, mentre sentia el cos quasi mort... no em feia l'idea com havia pogut arribar a aquell punt. La malaltia em va aturar completament durant sis mesos.

Hi havia una part de mi que no es creia que jo no pogués fer res per canviar el rumb de la meva vida. La meva formació en psicologia i el ioga m'havien ajudat a tirar endavant en el complex món d'una vida, però i ara? El més petit esforç era un suplici, ja no dic fer assanes, el sol fet mantenir la concentració per meditar esgotava les meves reserves de tot un dia.

El recolzament a casa va ser vital per no enfonsar-me, la comprensió i suport que vaig rebre em va donar forces per saber estar parada, observar i tranquil·lament, acceptant la meva nova situació, començar a caminar. Vaig iniciar el tractament amb medicina natural i la meva pràctica diària de ioga nidra, era l'únic que no em desgastava físicament. Amb un CD cada tarda intentava canviar el rumb de la meva malaltia, dies m'animava altres em desesperava...

Tot i que davant la malaltia un està sol amb ell mateix, tenir al costat algú que t'anima i t'escolta es una gran part de l'èxit. Amb el meu Sankalpa (la resolució que es diu durant el ioga nidra) molt lentament vaig començar a agafar forces, a creure que el canvi era possible, això era l'any 2006. El 2007 vaig començar a sentir que podia tornar a reemprendre les meves responsabilitats sense esgotar-me, sense que em pugés la febre al arribar a casa.

Vaig fer important canvis a la meva vida, amb el ioga aplanant-me el camí. L'estiu del 2009 vam comprar unes bicis i poc a poc vaig perdre la por a tornar a fer esport, el 2010 va arribar el Juli, quan la malaltia m'havia fet creure que això mai em seria possible.

Avui puc explicar aquest fet com a part de la meva història. Que és el que haurà permès revertir el procés? Ha estat un puzle de moltes peces, però crec que invertir en no perdre la fe, tot i els fracassos i els dubtes, ha estat un dels pilars fonamentals.